Ens ho fem tot tan complicat. Posem tantes barreres a les coses quan, en realitat, res és tan difícil...
Però costa. Costa dir "t'estimo" o "ho sento". I costa demanar "siusplau, vine a veure'm, et necessito". I s'agraeix tant que sempre hi hagi algú que et fa veure aquestes coses...
Encara que faci mal. Encara que et deixi pels terres... encara que remogui el més profund del teu ser... és necessari que algú, un dia, vingui i et digui "ja és hora de que deixis veure els teus sentiments. Arrisca't. Deixa de posar barreres entre tu i el món".
I te n'adones de lo complicat que és ser sincer amb tu mateix. I, llavors t'envalentones, i decideixes fer el pas.
No, dir "m'agrada estar al teu costat" sona massa profund. Un petó a la galta i un "gràcies" tímid. Gairebé inaudible. I un somriure de qui el rep. I la gratificació de saber que has fet un pas endavant.
I mires dins teu... i tot s'ha mogut. I, de sobte, veus clars els teus errors del passat. Tota la gent que t'has deixat perdre perquè, un dia, no vas ser capaç de dir "t'estimo" o "et necessito a prop".
Merda de convencions socials.
No hay comentarios:
Publicar un comentario